BIBLIOTECA

ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA: MODEL D’ESTAT
ACTE CELEBRAT A ARBÚCIES EL 12 DE JUNY DE 2014
Ponents: Jordi Vellvehí i Núria Camps
Presenta: Alícia Cuberta
Modera col·loqui Jordi Pujadas
Relator: Guillem Mataró

La sessió va partir de la premissa que el full de ruta que està adoptant Catalunya és fruit del fracàs del pacte fiscal. Després d’aquesta constatació es van exposar els antecedents que ens havien conduït cap aquesta situació i els possibles escenaris que es podrien originar en un futur proper. Una vegada descrit el context, es va entrar de ple a tractar el nucli central de la sessió discutint, a través de les diferents propostes dels assistents, com s’ha d’articular l’Estat català independent des de tots els seus àmbits: república o monarquia, estat laic o confessional, exèrcit propi o OTAN, moneda pròpia o euro, drets fonamentals i llibertats, drets i deures dels ciutadans, tractats internacionals, política social i econòmica, poder judicial, administració pública, hisenda pròpia, política fiscal, policia...

Des de bon principi es va reconèixer l’evidència que és impossible tenir tota la maquinària necessària per a què un país funcioni immediatament l’endemà de declarar la independència. Durant uns mesos hem de ser conscients de la incertesa del bon funcionament de les institucions (diplomàcia, jutges, agència tributària, etc.) i del país en general. L’endemà de la declaració d’independència, ¿què passarà amb la llum o l’aigua?, ¿qui controlarà les fronteres?... Són incògnites que no estan clares. Aquest caràcter de provisionalitat podria impulsar algunes persones a jutjar mitjançant prejudicis la viabilitat del procés que ens està dirigint cap a la independència. Però de cap de les maneres pot prevaler aquesta visió del curt termini.

Hi va haver un consens unànime a acceptar els valors i principis fonamentals que ha d’assumir el país que volem. La transició política que ens ha d’empènyer cap a la república catalana ha de ser breu i sempre dins un marc que permeti un sistema radicalment democràtic, amb un clar accent social i participatiu, en el qual contingui, segons la voluntat d’algunes persones assistents, una llei de referèndums. Les decisions que ens afectin no han d’emanar exclusivament de les institucions. Els ciutadans han de tenir mecanismes de contacte i d’intervenció. Les lleis no només s’han de decidir des del parlament. Aquest és un aspecte que la constitució ha de regular. Al mateix temps ha de comptar amb uns drets socials i econòmics amplis lluny de mers anunciats superficials, on el treball digne sigui un dret material i s’estableixin mecanismes efectius de control per perseguir, jutjar i castigar la corrupció política. Es va afirmar que moltes vegades tenim les lleis però no es compleixen, de manera que finalment queda sense efectes. Aquests mecanismes de control ajudaran a tenir un model d’estat més proper, participatiu i obert a la societat a nivell de base.

Aquests valors, com molts d’altres, han d’estar recollits a la carta magna de la Catalunya independent. Es va reiterar, una vegada més, que una de les funcions de la constitució és la de permetre una participació àmplia a la ciutadania i donar veu a la gent, més enllà dels aparells dels partits. La constitució ha de ser bàsica, elemental i oberta a qualsevol modificació futura. Els temps són canviants i la constitució s’ha d’adaptar a les noves realitats polítiques, econòmiques, socials i culturals que puguin esdevenir en el futur. Per tant, es va posar èmfasi en què no havia d’ésser una versió tancada com la constitució espanyola. Per exemple, algunes aportacions van puntualitzar que l’avortament no l’ha de regular la constitució, sinó que l’ha de desplegar una llei. O pel que fa al fet lingüístic, el català ha de ser una llengua pròpia al nou país però la seva oficialitat, o cooficialitat amb la llengua castellana, no s’ha de mencionar a la constitució.

La qüestió que sí ha de definir la nova constitució catalana és el nostre marc nacional i històric. Ha d’establir uns mecanismes de confederació o lliure associació per tal de definir els Països Catalans com el nostre marc nacional. El Principat com a marc nacional de referència ha de reflectir una situació de provisionalitat. Si aquesta és una definició centrífuga de l’organització territorial, també es va fer una pinzellada a una definició centrípeta. S’ha de crear una nova distribució territorial interna catalana no tan basada en l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquests moments hi ha uns desequilibris territorials que impliquen, en certa mesura, una dependència de Barcelona. I aquests desequilibris també afecten de ple la llei electoral. Hi ha d’haver una llei electoral capaç de compensar territorialment les diverses demarcacions, amb llistes obertes i que no fomenti el bipartidisme.

Quan parlàvem de la constitució també es va remarcar el compromís cívic que hem d’adquirir amb el nostre país i amb nosaltres mateixos a través dels deures i les obligacions. La nostra constitució ha de determinar que els drets estan estretament lligats als deures ciutadans. Referent als drets hauríem de començar a parlar del concepte de ciutadania defugint de l’essencialisme identitari. La relació del Països Catalans amb la resta del món s’ha de fonamentar en el treball per a la construcció de models de convivència i d’una societat millor. La corrupció d’avui prové d’un sistema que només ha posat èmfasi en matèria de drets però no en matèria de deures, ja que electoralment ha resultat rendible. En certa manera, i sobretot en aquesta transició cap a la sobirania plena, hi ha d’haver un equilibri amb la classe política per tal de pressionar-los quan convingui, sense excedir-se, i d’aquesta manera complir amb els drets i, sobretot, les obligacions ciutadanes.

En aquesta etapa d’escenaris incerts que ens esperen, els ciutadans hem de desvetllar una consciència evocada a la insubmissió i la desobediència pacífica. S’ha d’incentivar aquest salt qualitatiu que en definitiva acabarà marcant el nivell de compromís del nostre poble i la seva gent. No es tracta tant de témer una imminent invasió de tancs espanyols, sinó de tenir més por a la justícia, als inspectors d’hisenda, als bancs... Espanya continuarà actuant igual i amb mentalitat d’estat. Es va posar de rellevància un exemple molt il·lustratiu del món empresarial: la declaració de l’IVA. ¿Què farà el contribuent quan rebi la sanció per no haver ingressat l’Impost sobre el Valor Afegit a la hisenda espanyola?; quan la hisenda espanyola dicti ordre al banc per embargar el compte corrent, ¿com actuarà el banc?. Totes aquestes accions s’han de traduir en una insubmissió cap a l’estat espanyol. Quan això passi, estarem davant un signe clar del compromís amb les obligacions dels ciutadans cap al nou país.

Tot i així, alguna persona va ser contrària a la via de la desobediència, argumentant que no pot ser bo perquè aquest tipus de missatge, enlloc de sumar major transversalitat, més aviat resta punts al procés. Amb els procediments radicalment democràtics que estan al nostre abast, una desobediència és contrària a tal propòsit, sobretot per aquells que no sàpiguen els fonaments democràtics. No s’ha de demanar la desobediència, sinó l’obediència al nou estat català. La paraula desobediència o insubmissió té connotacions negatives.

En algun moment de la sessió es va afirmar que internacionalment som vistos com un subjecte que no té estructures d’estat. Ara bé, ¿els altres estats independents com ho han fet? Som part de la Unió Europea i no estem en una situació com la de Kosovo o Ucraïna, en la qual hem de demanar auxilis a alguna organització internacional. Des de fora veuen que ens les hem d’arreglar modificant la constitució espanyola. Ja hem dit que democràcia i pacifisme són les úniques armes per presentar el nostre projecte arreu del món. Si ens desviem d’aquests dos principis ho tindrem molt més difícil.

La clau està en projectar una bona imatge cap a l’exterior. Al país que volem no hi ha d’haver espai per un ministeri dedicat a la guerra. No volem armes. D’una banda, per un motiu ètic, i per l’altra, per una raó de malbaratament de recursos econòmics. I en tot cas, davant una eventual creació d’un exèrcit català, aquest ha de prendre un rol únicament de seguretat i protecció civil, i durant la transició s’ha d’articular com una estructura provisional que actuï com a mecanisme de defensa. Catalunya ha demostrat tenir, al llarg de la seva història, una cultura de la pau i de resistència pacífica, des de Pau i Treva del segle XII fins a les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq. En cas d’una intromissió de l’exèrcit espanyol tindrem més avantatge sense exèrcit que amb exèrcit. Per tant, s’ha de continuar treballant

en la cooperació internacional i la solidaritat, i treballar per societats més democràtiques i igualitàries. No hem d’oblidar qui haurà de manar l’exèrcit en territori català en el moment de la transició. I no solament l’exèrcit, sinó també el conjunt de funcionaris que treballen a Catalunya al servei de l’administració espanyola (diputacions, hisenda, Guàrdia Nacional...). Aquestes decisions s’hauran d’acordar en el període de transició.

Només podem arribar a la independència si volem. Necessitem recolzament internacional, però tothom ha d’entendre que el conflicte entre Espanya i Catalunya suposa un problema econòmic i un desestabilitzant de la política financera per a la Unió Europea. Els primers interessats per a una negociació del procés és la pròpia Unió Europea. El que farà la diplomàcia europea i mundial és pressionar per a què el procés sigui dialogat i negociat ja que no volen un punt d’inestabilitat dins les fronteres europees.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada